dimarts, 30 de desembre de 2008

dilluns, 22 de desembre de 2008

Restaurant Arturo

M'estreno al bloc en termes gastronòmics amb un dels restaurants en els que m'hi sento millor, l'Arturo, situat al c/Sagunt 104 del barri de Sants de Barcelona. Un lloc amb una particularitat, molts dels qui hi he portat han acabat esdevenint millor clients que jo mateix, fins al punt d'avui en dia haver d'identificar-me com el "cosí de..." per poder ser reconegut per telèfon. I què hi trobem a banda de bon menjar, doncs un professional, personal i acollidor servei liderat pel Carlos i l'Anna que us faràn sentir com a casa. Igualment bon tracte per assaborir al plat ja que el producte -de primera qualitat- es respecta amb una justa i acurada manufactura (veure l'Arturo a la planxa és un espectacle si us agrada la cuina). D'obligat tast per quan hi aneu els sigrons amb xipironets de platja i el fesols amb ceba i anxoves; de primer els ous esclatats amb patata i ceps (de textura miraculosa), les carxofes amb virutes de pernil i si us agrada la closca, navalles, tallarines o gambes a la planxa. De segon uns esplèndids peixos, com la cua de rap o el tronc de lluç a l'all cremat, els calamarcets a la planxa o el bacallà a la llauna. Si sou més carnívors, la mateixa recepta, carn de primera molt ben tractada, entrecot de bou, vedella o costelles de cabrit a la brasa. El preu se situa als voltants dels 30-35€ per cap però us puc assegurar que els pagareu encantats i amb la satisfacció d'haver estat en un lloc agradable i gens pretenciós. Us enllaço aquí (pag 1 - pag 2) una critica publicada a La Vanguardia l'octubre del 2007. L'Arturo és un d'aquests restaurants a Barcelona on es respira autenticitat pels quatre costats, tot un detall en una ciutat com la nostra cada dia més uniformitzada pels paràmetres del disseny.

I per acabar -o començar- la nit, al costat teniu el Honky Tonk, una antiga fusteria situada al c/Finlàndia amb Pl. de Sants on podreu gaudir d'un gin tonic o una cervesa tot escoltant blues dels grans mestres.

diumenge, 21 de desembre de 2008

"Playing for change"

Amb aquest suggerent títol i a colació de l'efecte Obama que ha revaloritzat la paraula "canvi", en un món cada dia més marcat per la rutina i la repetició, finalment sembla que una cultura diferent és possible en tant que siguem capaços de potenciar el nostre enginy i creativitat. "Playing for change" és un projecte solidari multimedia que pretèn establir noves maneres d'entendre el món a través de diverses interpretacions musicals fetes per músics del carrer. El meu poc coneixement de l'anglès ha fet que no hagi pogut interpretar gaires coses més de la seva web. En tot cas el que si tenim per gaudir és un magnífica versió de l'"Stand by me" de Ben King feta per musics de carrer d'arreu del món que és una meravella. Potser a nivell polític i formal les persones no tenim dret per decidir el món en el que volem viure (les eleccions són la nostra aspirina per creure'ns lliures) però a nivell de consciència, de moral, de sentiment, de ètica i sobretot pel millor dels sentits de la vida, el sentit comú, hi han iniciatives que ens posen una mica més en sintonia amb la resta del que passa al planeta. La diferència cultural vista a través de la diferència musical, el resultat de la suma és tot allò que m'uneix a qualsevol ciutadà del món.


Playing For Change: Song Around the World | Stand By Me from Concord Music Group on Vimeo.

divendres, 12 de desembre de 2008

Resiliència

Fa uns dies un amic (Damàs) em passava aquesta entrevista amb Anna Forés. Nou concepte, la "resiliència", paraula que vé del llatí i fa referència a la capacitat que tenen els metalls per tornar al seu estat original després de sotmetre's a una determinada pressió. Si apliquem aquesta màxima a les persones, us podreu imaginar per on aniràn els trets. En la gestió de les situacions adverses, l'acceptació i la capacitat de cadascú de decidir els factors, creences o interpretacions que viatgen amb nosaltres és sumament important. Si ens responsabilitzem d'allò que ens passa, un cop superat el tsunami, en sortirem enfortits personalment.

dijous, 4 de desembre de 2008

World Press Photo 08

Fa dies parlàvem de la intensa activitat en el nombre de propostes fotogràfiques a Barcelona aquest mes. Avui és torn pel World Press Photo, uns premis que atorga un jurat internacional a les millors fotografies publicades en mitjans de comunicació al llarg de l'any. Es una selecció que inclou el millor del millor i que estàn dividides en 11 categories. S'exposa arreu del món i Barcelona n'es des de fa quatre anys un dels destins obligatoris. Com a espectador m'agrada més el format en el qual es presenta al Visa pour l'Image de Perpinyà perquè aquí he vist que algunes de les fotos eren excessivament petites i tant per l'aglomeració de gent com per la il·luminació un pèl angoixant. Parlant d'imatges, destacar-ne una d'esports certament esgarrifosa (observar la primera reacció de la gent al mirar-la és en sí mateix un espectacle) i un primeríssim primer pla del Vladimir Putin que glaça el cor, a banda de espectaculars i dures instantànies de conflictes bèlics diversos. Molt variat, entretingut, reflexiu i fàcil de mirar, així és el gran aparador visual del World Press Photo, al CCCB (c/Montalegre 5) fins al 14 de desembre. Aconsellable anar-hi de dia i després compartir impresions tot fent un vermut per qualsevol terrassa del Raval; flagelar-nos per les injustícies mundials tampoc servirà de res, així que nosaltres que podem, a gaudir tot el que ens deixin i més.

dimecres, 3 de desembre de 2008

Joan Cortès ataca de nou

Per segona o tercera vegada cito al fotògraf Joan Cortès en aquest bloc. No és que sigui un tipus mediàtic sinó que és amic, a part d'un magnífic fotògraf especialitzat en espectacles de música, jazz i flamenc sobretot. La raó de la cita, dijous 11 de novembre a les 20:30h exposició "f_cgb" al Restaurant/llibreria Anònims (c/Ricomà 57 - Granollers) de fotografies en blanc i negre tirades i positivades segons els canons tradicionals. Es a dir, carret B/N d'alta sensibilitat que dóna al fer l'ampliació sobre el paper baritat un gra molt característic -en ocasions molest si la mesura o foco no són les correctes-, positivat manual, negatiu, ampliadora (temps d'exposició), revelador, atur, fixador, aclarat i virat (aquest últim pas opcional). Es a dir, una feinada de por que es fa a les fosques al laboratori i que el Joan, per un d'aquests atzars extranys de la vida, sempre li havia agradat. Jo m'avorria sobiranament i em fotia nerviós fer proves i proves en aquell lloc fosc amb lum vermella, ell fins i tot hi va dedicar un any extra al tema; sense comentaris. El cas és que tècnicament podrem observar fotos fantàstiques i plenes d'intensitat perquè no en và treballa per revistes especialitzades i és un fixe dins el circuit musical; i per si no en teniu prou amb les imatges, el mateix dia a les 21:00h hi haurà un concert a càrrec de Sònia Sánchez (ball flamenc) i Paco Garfia (guitarra) mentre preneu una cervesa a un lloc acollidor i compromès amb el desenvolupament i promoció de la cultura. Hi esteu convidats.

dimarts, 2 de desembre de 2008

Philip Blenkinsop

Pels ull sensibles i les ànimes poc avesades a veure fotografies situades en contexte de guerra aviso que algunes de les que podreu veure en aquest link són certament impactants i violentes. Philip Blenkinsop és un dels millors fotògrafs de l'actualitat perquè ens mostra les situacions sense filtres de cap mena ni artificis. Però també va més enllà i en ocasions sap extreure la bellesa formal on qualsevol de nosaltres només hi veuria la cara més absurda de la destrucció. Es aquí on la fotografia adquireix el valor d'art i on els fotògrafs es fan grans, perquè sota l'escusa lícita i necessària de mostrar-nos el món en el qual vivim també hi ha l'essencia de qui ens filtra l'escena amb el seu objectiu; i és en aquests detalls on resideix l'autèntica força perquè al capdavall serà el que recordarem i identificarem en un futur. El simple fet d'estar allà ja és suficient però com ell n'hi han molts que passen desapercebuts -en el millor dels casos- i que fins i tot voldrien veure morir algú per captar la instantània que els faci coneguts als ulls del món, fatal paradoxa. Aquest no és l'objectiu que mou als bons; Philip Blenkinsop en aquest "Extreme Asia" més que mai ens demostra l'essencia del discurs de Cartier-Bresson quan evitava els peus de foto. Deixem que la fotografia respiri i ens faci millors persones.

"They are not pretty pictures. In fact some are heartbreaking."

dissabte, 29 de novembre de 2008

Salvador

Amb motiu de l'emissió ahir nit per TV3 de la pel·lícula "Salvador" de Manuel Huerga m'he decidit a escriure aquest post. Salvador Puig Antich va ser el darrer assassinat que va perpetrar Franco a la seva dictadura i degut al ressò mundial i la injustícia de l'execució ha esdevingut un referent per una sèrie de generacions que van patir la dictadura i s'hi van enfrontar. Tinc amics que van viure-ho en primera persona que no han volgut ni anar a veure la pel·lícula per la intensitat dels records que encara guardaven d'aquells fets succeïts l'any 1974. En un pais acostumat a tapar-ho tot per la por a una segona guerra civil resulta que tenim les catifes lluents per sobre i plena de fantasmes si les tombem. "Salvador" és una sacsejada a la memòria i sobretot un cant a la intel·ligència i a la capacitat humana de canvi per sobre de tota ideologia previa. A tall d'exemple la relació que s'estableix entre el carceller (Leonardo Sbaraglia) i Salvador Puig Antich (Daniel Brühl) -i que va ser així realment- evolucionant d'una manera molt emotiva i recordant-nos la relació estreta que mantenen el desconeixement i les fòbies.

Presó Model de Barcelona - 2 de març de 1974 - 9:40h: moria executat al "garrot vil" Salvador Puig Antich a l'edat de 25 anys acusat d'un assassinat que mai va resultar provat.


"I si canto trist" Lluís Llach (BSO)

dimecres, 19 de novembre de 2008

Una d'en Ferreres

El Ferreres és una de les ments més lúcides i enginyoses del nostre pais. Ho demostra dia rere dia al seu petit balcó mediàtic on destil·la l'essència del dia a dia amb precisió milimètrica. Recordo fa anys quan va canviar La Vanguardia per El Periódico poc abans que el darrer tregués l'edició en català, una iniciativa lloable, exitosa i rendible. Moltes van ser les preguntes arran del "transvassament" i ell sempre se'n va mantenir al marge; tot un detall d'elegància i bona pràctica professional. Molt poques vegades les seves histories condensades m'han deixat indiferent i la majoria m'han plantat davant dels ulls una realitat passada pel potent i efectiu sedàs de la ironia. L'habilitat d'aquest comunicador per posar en evidencia les escenificacions teatrals de la classe política i dur-nos enfront la crua realitat sempre ha estat notable, conscient -suposo- de la importancia de ser prou ingenus per creure'ns el que ens diuen però també amb un peu ben aferrat a terra, no sigui cas...

"Catalunya és un holograma de pais."
Quim Monzó

diumenge, 9 de novembre de 2008

"We feed the world"

Que el món és un lloc ple de contrastos i injusticies ja ho sabem tots; molts factors ens ho demostren dia a dia i un d'ells és la cadena alimentaria que pensada exclusivament en l'obtenció de beneficis crea un excedent que a diari engreixa els abocadors de tot el món. Mentrestant, això sí, altres milions d'éssers humans es moren de gana. Aquest seria un extracte del que Erwin Wagenhofer ens convida a reflexionar amb el seu documental "Nosotros alimentamos al mundo" donant una ullada a les connexions globalitzades dels productes que consumim, l'efecte que té en els productes, en les persones i oferint-nos dades esgarrifoses i sorprenents. Una surrealista paradoxa que les hortalisses cultivades a Almeria és venguin al Senegal quatre vegades per sota del preu del producte local; la raó, l'afany dels governs europeus en subvencionar l'agricultura macroproductiva al primer món, fet que prellonga l'agonia del sector en comptes d'aportar cap solució. Resultat: les verdures van cap al sud i els africans es juguen la vida a l'estret anant cap al nord. Un aspecte del documental que m'ha agradat especialment; el director no alliçona ni jutja a ningú i és capaç d'asseure's amb la mateixa actitut tant amb el director general de Nestlé com amb un pescador respectuós amb el cicle natural. Senzillament s'exposen els fets i la reflexió corre de la nostra part, aquí està l'autèntica força d'aquest rigurós i esplèndid documental.

P. Té la pel·lícula un missatge?
R. "Si tingués missatge l'enviaria per correu." Roman Polanski
R. "Si no tingués missatge, treballaria a Correus." Erwin Wagenhofer

dissabte, 8 de novembre de 2008

Els nous líders

Una de les entrevistes que més m'han agradat darrerament és la que us penjo en aquest post. Es va fer a Mary Lou Quinlan, experta en marketing per a dones. Algunes de les afirmacions que fa són per enfatitzar que el lideratge autoritari que pretèn obediencia i sumissió està en vies d'extinció i que actualment el gran actiu de qualsevol lider és l'emoció. Obama és probablement l'únic candidat dels Estats Units al que hem vist plorar sense reserves; aquesta fragilitat (no vista com a tal sinó com a transparència i autenticitat) sumat a la determinació en la presa de decisions l'han fet fort davant l'opinió publica. I mentre ell triomfa entre les dones votants i els joves (comunitats negra i hispana a banda), Hillary triomfa entre els homes, als estats industrials i entre la gent gran; ella ha tingut que creixer políticament entre el poder masculí i s'ha fet tan forta com ells, aquest és l'origen del seu èxit agredolç que li ha arribat quan aquests valors estàn en declivi. Un parell de detalls: els catalans hem estat capaços d'escollir un president d'origen andalús, els nord-americans -amb tota la pressió mediàtica anti-musulmana rebuda- han escollit un president que de segon nom es diu Hussein. Estem en un periode de trencaments i en aquests temps el millor de tot és saber que les coses que sempre han anat d'una manera, arriba el dia que poden canviar. Mostrar-se sensible ja no és simptoma de debilitat, al contrari, és fortalesa; fortalesa d'acceptar les emocions com a motor generador de noves inercies.

"El carisma no es pot definir, però si no el tens, està clar que et falta."
Mary Lou Quinlan

diumenge, 2 de novembre de 2008

Festival Filmets

Del 14 al 22 de novembre se celebra a Badalona el festival internacional de curtmetratges Filmets 08. Pot semblar una proposta molt "outsider" però res més lluny de la realitat. La qualitat de la programació sol estar molt ben seleccionada i es fa molt cas a curts fets en altres paisos on hi ha més tradició en aquest gènere. Des dels directors que amb quatre canyes fan una història conmovedora a les produccions professionals on la qualitat tècnica pren protagonisme. Tot plegat configura una proposta molt atractiva per aquest novembre que al final de cada sessió podreu valorar en una petita enquesta. Un detall a tenir en compte: l'entrada és lliure i si hi aneu el dia que es dedica la jornada al pais convidat, després podreu gaudir de les seves especialitats gastronòmiques; per tant, opció rodona per un dia entre setmana deixar-se caure per Badalona. Alguna cosa per millorar? Sí, us podeu trobar a la sala persones que estiguin allà únicament perquè és gratis i prefereixin parlar en comptes de mantenir silenci (especialitat sector gent gran). Soc partidari sempre de fer pagar una quantitat simbòlica (3€?) per garantir la bona audició i el respecte per l'espectacle. I consti que em molesta profundament parlar en aquests termes però això ja serà motiu d'un altre post redemptori al bloc.

I si us ve de gust fer un moç informal i econòmic, Ca la Tina (c/ Magatzem 73), un lloc molt popular entre els badalonins -costa trobar taula a les hores punta- on podreu gaudir d'excel·lents entrepans tunejats al vostre gust.

dimecres, 29 d’octubre de 2008

Del Karakia al "coso".

El Karakia és un d'aquells programes pels quals val la pena tenir televisió a casa. Ens ensenya a entendre la diversitat cultural de les diferents comunitats que conviuen a Catalunya a través de la gastronomia; una idea brillant que aporta una dosi extraordinaria de tolerancia a l'espectador. Si hi afegim un fil conductor, una bona realització, una mica d'història per saber els origens de moltes receptes, i així conèixer els vincles entre aquestes comunitats i la nostra, obtenim una sanfaina molt interessant que ens ajuda a observar la diferència des del coneixement, el respecte, i en conseqüència la tolerancia per les cultures que ens envolten. Aquesta setmana ha tocat Uruguai, i gastronòmicament per proximitat Argentina i Xile.

De retruc i per associació d'idees, me n'he enrecordat de l'Alejandro, un amic xileno-català que va treballar amb nosaltres i que fa uns mesos ens va deixar a causa d'una greu malaltia. "Papito" com li deiem, a banda d'una excepcional persona era un gran gastrònom -i cuiner-, enamorat de Catalunya i Barcelona i també algú amb una curiositat superlativa. Això el feia coneixedor de més detalls de la nostra cultura i pais que molts dels que hi hem nascut. Aplaudeixo aquesta capacitat que el feia portador d'una gran saviesa enriquida pel fet d'haver viscut a diversos països. L'Alejandro va ser algú entranyable per nosaltres i malauradament no ens varem poder acomiadar d'ell com ens hagués agradat. Avui, des de l'alegria d'haver-lo conegut i compartit amb ell molt bones estones li volia dedicar aquest petit i merescut homenatge que segur subscriuràn els qui el vàrem conèixer.

dissabte, 25 d’octubre de 2008

"As I was dying"


Els grans fotògrafs saben extreure de situacions dramàtiques una essència que va més enllà dels mateixos elements que les composen. Igual que una poesia supera les paraules per evocació dels sentits diversos que cada un de nosaltres construim, a la fotografia li passa el mateix. Paolo Pellegrin (Magnum) és un excepcional reporter italià que sap fer funcionar les seves fotos per separat del seu contingut, conformant amb els seus tons negres pujats una atmosfera poètica impactant. L'any passat es va publicar el llibre "As I was dying" (Lunwerg), un recull de l'obra d'aquest fotògraf que ens mostra el patiment de l'ésser humà davant la pèrdua en zones de conflicte on la vida té un valor proper a zero. El títol no és gens engrescador, ho sé, però les fotografies són tècnica i estilisticament abassegadores, a banda del fet documental que ens permetrà reflexionar arran de la realitat de molts paisos no tan afortunats com el nostre (aquí trobareu sis imatges amb extens peu de foto). Podem entrar a debatre la utilitat o la ètica del fotoperiodisme però mentre hi hagin fotògrafs com Paolo Pellegrin, ja sigui a nivell de consciència social o de bellesa formal l'aprenentatge i enriquiment personals estàn assegurats.

dimecres, 22 d’octubre de 2008

El sexe del cervell

Tots naixem amb unes preferències o altres, a partir d'aquí el medi s'encarregarà de pulir, potenciar o tallar els nostres talents. Vull compartir amb vosaltres aquesta apassionant entrevista a Francisco J. Rubia que des d'una vessant científica i amb tot el coneixement de causa que dona una vida dedicada a estudiar el cervell humà, ens ho baixa a la superficie perque cadascú pugui veure reflexat en sí mateix les diferències entre els cervells masculins i femenins. Aquesta, al capdavall, és l'essencia d'un bon comunicador. En aquesta diferència rau la riquesa de les relacions entre homes i dones, encara que a vegades ho posem en paraules poc motivadores com "les dones són complicades" o "els tios són simples"; i per molt iguals que volguem ser, com diu el Fco J. Rubia "no som tan lliures com creiem". Venim d'on venim i en definitiva els instints evolucionats fins els nostres dies tenen un cert pes. També és veritat que la capacitat d'aprenentatge és innata en l'esser humà i que gran part del que som és elecció propia; si hem caminat en una direcció de la que no n'estem del tot satisfets, ho podem fer en una altra en la que ens sentim més còmodes i lliures; sobretot si som capaços d'anar alla on ens marquin les nostres habilitats - que tindrà molt a veure amb les coses que més ens agraden-.

I per relativitzar la ciència, un contrapunt: "el cervell masculí conté més facilitats pel joc dels escacs però la meva filla m'ha guanyat sempre que hem jugat".

diumenge, 19 d’octubre de 2008

La gestió del temps

"No tinc temps per res!", "Em falten hores per tot.", "Un cafè? Espera, consulto l'agenda.", "Necessito temps per mí.", "He anat de bòlit tot el dia!", "Que llarg se m'ha fet!", "Ara no és un bon un moment.", "Les 9, ui, que tard!", "Abans de les 10h, sí o sí.", "Limitació 80 km/h.", "Centre comercial a 8 minuts.", "Vinga, afanya't que fem tard!", "Quan endarrerim l'hora?".

La importancia de la gestió del temps i la importancia de les nostres sensacions en diferenciar el temps real i el de percepció; això és el que Stefan Klein arran de l'entrevista que us enllaço ens convida a reflexionar. Però seria un error quedar-nos en aquest aspecte exclusivament perquè a través d'aquest fil conductor aprofita per endinsar-se en aspectes més intangibles i interpretatius de la realitat.
Afirmacions (allò que realment és) i interpretacions (fruit de la nostra propia collita), tot un univers amb el que cada dia anem pel món i que influeix en nosaltres i en la manera que els altres ens perceben.

"La felicitat és l'instant, la satisfacció el balanç"
Stefan Klein.

diumenge, 12 d’octubre de 2008

Joan Cortès al Jazzèbre

Davant qui escric reconec no tenir una visió objectiva. Joan Cortès és amic meu; vàrem estudiar junts fotografia i sempre s'ha destacat per la meticulositat i cura dels seus treballs. Contrariament a mí el laboratori clàssic -sí, abans ens pasàvem a les fosques hores i hores entre liquids, revelador, atur, fixador i ampliadores- li agradava força, aquest fet unit a la seva capacitat d'obtenir bones imatges feia que els resultats fóssin tècnicament impecables. Avui en dia és un reconegut fotògraf especialitzat en jazz, col·labora amb la revista Jaç, ha fet diverses exposicions per Catalunya i ilustrat llibres i discos del gènere d'importants músics. Fa pocs mesos van succeïr en la seva trajectoria com a fotògraf dues grans notícies, la primera és que forma part del programa oficial dins el festival Jazzèbre de Perpinyà i la segona que per primera vegada és amb imatges en color; els sistemes digitals fan meravelles en condicions lumíniques extremes, handicap històric als concerts on preferències de músics, programadors i fotògrafs no sempre van unides. Les seves imatges ens situen directament en l'espai escènic, on visualment podem accedir a sentir la música perquè sap esperar el moment precís quan el músic fa l'expressió clau, fent que la fotografia adquireixi tot el seu valor i força. Àgil i pacient, claus del seu èxit. Hi han molts minuts de concert i de positivat (ara de tècnica digital) darrera cada una de les excepcionals imatges que podreu observar.

Fins el 26 d'octubre Joan Cortès és a Perpinyà dins del Festival Jazzebre i per als mandrosos, a la revista Jaç o d'aquí ben poc temps en una exposició per Catalunya on podreu gaudir del seu bon fer.

Us faig el dia complert; quan aneu a Perpinyà i si teniu 30€ per dinar, restaurant l'August' Inn on Eric Planes, sol als comanaments d'aquesta petita nau, us farà gaudir de la seva excepcional cuina d'autor; això sí, aneu-hi molt d'hora.

dimecres, 8 d’octubre de 2008

"War photographer"

Robert Capa deia "Si les teves fotos no són prou bones, és que no t'has apropat suficient"; amb aquest missatge de fons avui ens aproximem a la figura de James Nachtwey, un dels més prestigiosos fotògrafs de guerra, a través d'una pel·licula/documental anomenada "War Photographer" del director Christian Frei (es troba per internet). Aquí podem veure com treballa un fotògraf de guerra, amb quines situacions es troba, com reacciona i quin paper juga davant cada una d'elles, com gestiona el dolor -propi i dels altres-, el respecte màxim per les persones i la convicció ferma del valor de les imatges. Sobrepassar els límits una i altra vegada? Aquesta és la qüestió de fons, i Nachtwey sempre està enmig de tot arreu, especialment quan les situacions són de cos a cos. Com diu un dels seus col·legues, reflexionant arran dels fotògrafs novells i els molt experts, els primers s'arrisquen per inconsciència, els segons perque és creuen a prova de bales; Nachtwey pertany a aquest segon grup, només heu de veure les seves imatges, moltes d'elles segur que no les oblidareu mai.

diumenge, 5 d’octubre de 2008

Barça - At. Madrid

Els Barça - At. Madrid solen ser partits espectaculars; així li vaig dir el divendres a un amic meu "colchonero" (una mica del Barça també) poc inciat en aquest esport. El d'ahir però mereix menció especial amb un Barça pletòric de joc, actitut, tensió i gràcies a això, de circumstàncies favorables. Va acabar el partit 6-1 però podria haver estat escandalòs si de les 6 ocasions clares restants n'haguéssim ficat 3. El millor a part d'això, l'actitut de l'equip amb el 3-1 que no va abaixar el pistó, va seguir concentrat i buscant el gol com a millor eina defensiva. Absolutament marcià el Messi humiliant a qui se li posava la davant -o se'l tira a terra o estàs venut- amb moltes jugades però especialment dues individuals de pitet que no van acabar a la xarxa; no hi ha ningú al món més desequilibrant que ell en l'u contra u (comparació amb Agüero? Per favor, siguem seriosos). L'altre fantàstic és el Xavi, lider absolut i assumint plenament aquest rol en adonar-se que S. Busquets ho passava malament tocant pilota. Impossible que en perdi cap i que doni una passada errònia; el seu moment de forma el fa ser avui dia el millor mig del món. I també vull destacar un efectiu i incansable Gudjohnsen, un jugador d'equip que sempre ha mantingut una actitut exemplar, maltractat per la graderia per no definir al davant -quan mai ha estat davanter nat- i que d'estar descartat està adquirint un paper protagonista en aquest Barça. Ahir em va recordar al Baquero del Dream Team, un pulmó al mig del camp recuperant pilotes, assistint de primeres als seus companys, oferint-se a les ajudes i marcant; un gran treball. Vindràn ombres i partits que perdrem, però el partit d'ahir va dedicat als socis que volen cremar les naus -i amb elles el Guardiola- i que s'erigeixen en salvadors a base de crítica recalcitrant i marxant al minut 70 del camp. Molts dels meus amics saben la meva confiança en l'actitut, i el Barça de Guardiola en aquest aspecte és exemplar. El Pep és molt intel·ligent, ahir mateix en el postpartit va integrar en la merescuda victoria l'actitut del públic i la importancia d'un estadi ple, un detall d'intel·ligencia, característica que sempre l'ha definit.

divendres, 3 d’octubre de 2008

Tècniques de motivació japoneses

Com tots sabeu son èpoques de vaques magres, encara que a alguns els hi costi admetre-ho. Per aquest motiu i per ajudar als comercials a adquirir noves eines per fer millor la seva feina us penjo un divertit video arran de les suposades metodologies japoneses de motivació. Potser milllor no donar idees als caps perquè si veuen que funcionen coses com aquesta ens tornarem tots lelos -jo també soc comercial-. De fet probablement coses similars no tant exagerades s'estiguin aplicant en algunes organitzacions -el món de les vendes és sumament agressiu-; a jutjar per les reaccions del personal el mètode és infalible. Es un video amb molta mala llet i que pot ser perfectament extrapolable a altres situacions en les que ens haguem trobat absolutament desubicats.

video

divendres, 26 de setembre de 2008

Elliott Erwitt


Potser no coneixeu el nom d'Elliott Erwitt però gairebé asseguro que sí coneixeu alguna de les seves imatges. Fotògraf de la prestigiosa agencia Magnum, en la seva obra hi trobem grans dosis de comicitat i ironia combinat amb una capacitat comunicativa impactant. Dos temes recorrents en la seva obra, a banda dels seus treballs comercials, els nens i els gossos. Especialment el darrer amb unes instantànies irrepetibles, construides gràcies als petits detalls que únicament ell és capaç d'observar. Amant dels dobles sentits, capaç d'enganyar a l'espectador mostrant-li el costat més amagat de cada situació i sorprenent-lo constantment, aquest brillant fotograf -encara en actiu- ens segueix oferint brillants anècdotes del dia a dia en forma d'imatge.

dissabte, 20 de setembre de 2008

"Lugares Comunes"

He vist que feien a la televisió "Lugares comunes" de l'Adolfo Aristarain i no he pogut evitar escriure al bloc alguna referència arran d'aquesta pel·lícula on Federico Luppi i Mercè Sampietro realitzen, al meu entendre, un grandiós treball interpretatiu. Certament enriquidora, detallista i sobretot, una magnífica història d'amor. La vaig veure per primer cop quan la van estrenar fa anys al cinema i sempre l'he tingut present per la seva gran sensibilitat i per mostrar que sempre som a temps d'adquirir nous reptes i de reinventar-nos; també i molt especialment davant les dificultats. Posant al YouTube el nom de la pel·licula m'ha aparegut aquest petit fragment on el professor de literatura, sabent que el prejubilen de la universitat, comparteix importants reflexions amb els seus alumnes. Es aleshores quan comença realment la pel·licula; de com encaren tant ell com la seva dona aquesta nova etapa vital. Es una història de recerca individual explicada a través d'una relació de profund respecte entre dues persones.

dissabte, 13 de setembre de 2008

Nit de blues a Barcelona


Sovint la manca d'expectatives davant un esdeveniment fa que la sensació de guany sigui majúscula. Em va passar ahir divendres al Festival de Blues de Barcelona davant l'actuació de Txell Sust i August Tharrats trio per una banda, i de JJ Milteau acompanyat de Mr Hurricane Band i Lluis Coloma de l'altra. Txell Sust omple l'escenari amb la seva excepcional veu acompanyada magnificament al piano per August Tharrats, ells van encetar la nit amb solvència per la vessant més jazzística. Després va venir l'actuació de JJ Milteau liderant autoritariament uns músics on destacava el gran Lluís Coloma, que va fer aixecar els assistents que erem còmodament asseguts al Poliesportiu Valldaura. JJ Milteau és una autèntica bèstia escenica que dirigint, cantant i tocant l'harmònica de manera magistral amb un Lluís Coloma, a vegades al piano altres al Hammond, oferint-nos exercicis digitals impossibles, van convertir la nit en quelcom molt especial i sobretot ple de energia, ritme i vitalitat. Igual que sempre som aprenents en la vida, la música és un d'aquells invents que ens vincla molt directament amb aquest rol. Una molt bona proposta fins diumenge a la ciutat de Barcelona, enhorabona als organitzadors.

dijous, 11 de setembre de 2008

Des de Cardiff

Aquest document me l'ha enviat el Jordi Vilaró. Hi ha fotògrafs que són espectaculars i fan imatges tan impactants que a primera vista enganxen. Altres en canvi, són molt més subtils i tracten amb molta cura els detalls i l'emocionalitat de la foto. És el cas que ens ocupa, imatges molt senzilles i amb un punt poètic que demanen un pèl d'atenció i calma.


Jane Bown

Amb el permís del fotògraf portfolista que regeix aquest molt bon bloc i més que res per seguir la seva línia informativa, m’agradaria escriure quatre ratlles (+foto) per informar-vos que aquest diumenge passat va sortir a l’última pàgina de la revista de diumenge de l’Observer, una foto de Jane Bown, fotògrafa que va treballar per aquest diari d’ençà de 1949. He mirat les fotos d’aquesta dona i m’ha agradat aquesta mescla d’universalisme partint d’una temàtica/motius molt britànics (en algunes fotos, no en totes). Just allò que molts polítics i/o artistes barcelonins i/ o catalans no acaben d’entendre encara respecte al nostre país, és a dir, la possibilitat de ser universal partint senzillament de la catalanitat.

Una pàgina (entre d’altres) on podeu veure algunes fotos d’aquesta artista –pel que sembla molt especialitzada en retrats– és la següent:

http://www.guardian.co.uk/observer/gallery/2007/sep/20/photography?lightbox=1

La foto que adjunto m’ha agradat pel que expressa i també... perquè és en color! (cosa no gaire freqüent). Es veu que és de les primeres que va fer en color per al suplement del diari. La foto es titula Waterloo Station, és de 1965, i mostra una instantània de dos nens que són en aquesta coneguda estació londinenca acomiadant-se de la seva mare i a punt d’agafar el tren que els ha de retornar a l’internat d’on provenen. El moment és dur i les imatges parlen per si soles. Un cop més, doncs, un sentiment universal i del tot identificable, partint d’unes imatges i situacions locals.

També acaba de publicar-se un llibre sobre el treball desconegut d’aquesta fotògrafa: Jane Bown, The Unknown Bown.

(http://www.amazon.co.uk/BownJane/dp/0852650760/ref=sr_1_1?ie=UTF8&s=books&qid=1220806288&sr=1-1)

"La Mani"

Ahir a la ciutat de Barcelona se celebraven els 25 anys de "Teletortellet" (com diu el Monegal) amb moltíssimes i atractives activitats de caire lúdico-culural a diversos edificis significatius; tot gratuït i ben promocionat. Heus aquí el problema, ple a reventar. No he pogut veure en Roger Mas i m'he pres un magnífic gin-tònic al Bar Raval -un lloc certament acollidor, espaiós i personal- en companyia del meu amic Àlex. Debatrem un altre dia el tema dels concerts gratuïts; avanço que la meva postura és fer pagar una mínima quantitat, únicament per garantir cert respecte al músic i a l'espectador que vol gaudir d'aquella actuació.

Avui dia 11 és la Diada i la plataforma "Sobirania i progrés" convoca la manifestació a les 5 de la tarda per fer saber que en aquest pais encara existim una minoria que volem que Catalunya sigui un estat europeu de ple dret. Després de molts anys d'inactivitat ideològica per desencís amb la classe política catalana, hi aniré. No us penseu, el desencís segueix present però l'expansió de l'autocràcia socialista a Catalunya fa que aquest any vulgui estar-hi. Com m'acaba d'escriure en Jordi Vilaró, "Som molts més dels que els agradaria que fóssim".

PD. Disculpes creatives als Franz Ferdinand (autors del disc "You could have it so much better") i sobretot en qui s'inspiren per crear la portada, una fotocomposició del 1925 del fotògraf rus Alexander Rodchenko (foto mare).

dissabte, 6 de setembre de 2008

Víctima i botxí

Qui no ha estat a un bar o en un altre lloc públic d'ambient hostil, amb sintonia d’informatiu televisiu de fons, i s’ha trobat amb jutjes amateurs de l'escola Charles Bronson. Tenim la mà calenta quan no va amb nosaltres el tema. La justícia popular les té aquestes coses, per això, millor sempre comptar amb l’opinió –en aquest cas veredicte- d’un professional. Precisament avui llegia una entrevista a David Garland a La Vanguardia on parla arran de la seva visió de la justicia, l’estat penal i la societat d’una manera pragmàtica, humana i com un sistema interrelacionat. D'altra banda ahir sortia la notícia a alguns mitjans d’un home que s’havia passat 13 anys a la presó acusat erròniament de violació. El seu delicte va ser patir estrabisme -com l'agressor-, una fatal roda de reconeixement i un sistema judicial indolent. La víctima ha estat el botxí d'un innocent, i no és l’únic; recordem els casos de l'Ahmed Tommouhi ja solventat, el del Comando Dixan -encara per resoldre-, el de l'Eric i l'Exèrcit del Fenix o el del Franki. No soc un paradigma de la tolerancia, l’equanimitat, ni la bondat utòpica –almenys a nivell teòric- però en aquests casos de justícia popular, presons, fiscals, codis penals, estats, ministeris i sentencies em surt la vena egoista i sempre penso que pot arribar el dia que estigui a "l’altre costat". I més avui, que amb un parell de vermuts a l’Espinaler i unes anxoves d’un innocent dissabte d’estiu i amb l’infortuni per company de viatge rodat, n’hi ha prou perquè el totpoderós i just sistema dicti sentència. Aleshores voldrem l’oportunitat o la pressumpció d’innocència que, en ocasions, neguem als altres.

dijous, 4 de setembre de 2008

Portfolis: Richard Avedon

En Joan Cortès, un bon amic i fotògraf, va estar quests dies a Arles a un prestigiós festival fotogràfic anomenat "Rencontres d'Arles". Si bé fa uns dies parlàvem del "Visa Pour l'Image" com el festival del fotoperiodisme per excelència, al d'Arles hi trobarem un espectre molt més ampli de tendències. Reportatges, moda, retrats, suports, grans formats, etc. Vàrem estar parlant i em va destacar per sobre de la resta una sèrie de 24 fotografies del prestigiós Richard Avedon on contraposava un exquisit tractament del color, el domini de la tècnica, el disseny d'alta costura, el glamour i l'atmosfera decadent en un mateix tot. Poques vegades veureu un reportatge de moda d'aquest nivell -tant en la forma com en el fons- , per cert, en el seu dia vetat per les grans marques per considerar que no representava els seus valors. I si hi voleu veure una critica al món de la moda, endavant. Us direcciono a la web oficial de l'autor on podreu gaudir de 6 imatges d'aquesta sèrie (Fashion/1973-2004) i on també podreu gaudir de la seva habilitat amb el retrat, una disciplina que executa magistralment (atenció a Portfolio: In The American West).

dilluns, 1 de setembre de 2008

Paco Ibañez

Ja us vaig parlar ahir de Paco Ibañez i la seva impactant presència a dalt de l'escenari; també perquè no dir-ho, força radical i intolerant en alguns aspectes (fobia la Rock'n roll, als ianquis per exemple) fet que és contradictori amb els principis que postula, però aquest ja seria motiu d'un altre debat. Suposo que a certes edats i sent qui és, pot permetre's el luxe de dir el que li dongui la gana; i em sembla bé. Però anem al tema: aquesta cançó la vaig escoltar al concert de l'altre dia i em va semblar una meravella, per tant, aquí la teniu. El texte és l'adaptació d'una poesia de Gabriel Celaya.

La poesía es un arma cargada de futuro
(Gabriel Celaya - Paco Ibáñez)

Cuando ya nada se espera personalmente exaltante,
más se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmando,
como un pulso que golpea las tinieblas,
que golpea las tinieblas.

Cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades;
las bárbaras, terribles, amorosas crueldades,
amorosas crueldades.

Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos, dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo, estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo,
cultural por los neutrales, que lavándose las manos
se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido,
partido hasta mancharse.

Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren.
Y canto respirando. Canto y canto y cantando
más allá de mis penas,
de mis penas personales, me ensancho,
me ensancho.

Quiero daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso, con técnica, que puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España,
a España en sus aceros.

No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo, estamos tocando el fondo.

diumenge, 31 d’agost de 2008

Festival de fotoperiodisme

Encara hi sou a temps. A partir d'aquest dissabte 30 d'agost i fins el 14 de setembre té lloc a Perpinyà el festival internacional de fotoperiodisme Visa pour l'Image. Considerat el més important del món aquí hi podreu veure el treball dels millors professionals del sector. Imatges dures, impactants, sense filtre (ni photoshop), de les que es prenen a pocs metres del subjecte; i també bellesa, hi sol haver un punt d'inflexió on una imatge de contingut esfereïdor pot esdevenir autèntica poesia visual. Sembla paradoxal i gairebé macabre oi? Certament ho és però és aleshores quan més endins arriba la imatge i es queda adderida a nosaltres. L'objectiu és donar testimoni del que està passant al món a través d'imatges subjectes a uns canons estètics, aquests dos factors són essencials perquè donar-se una passada pel Visa sigui una experiència molt intensa i apassionant. Mereixen especial atenció els fotomuntatges de Philip Blenkinsop i l'espectacle visual de Munem Wasif, entre d'altres. També el World Press Photo quye habitualment ens visita a Barcelona al CCCB d'aqui uns mesos.
Canviant de tema: aquest cap de setmana coincidia amb un altre festival, el "Guitares au Palais"; una proposta musical on la guitarra és la protagonista. El dissabte era el torn per quatre cantautors, destacant les actuacions de l'occità Claude Martí i, com no, la de Paco Ibañez. Senzillament emocionant veure la seva bestial presència escènica i com la gent de Perpinyà cantava les seves cançons de memòria. Com deia al principi, encara hi sou a temps.

http://www.visapourlimage.com/index.do
http://www.cg66.fr/bienvenue/ete66/guitares_palais.html
http://www.lavanguardia.es/lv24h2007/20080829/53529317977.html

Benvinguda

Hola.
Benvinguts a aquest bloc que neix amb inspiració fotogràfica i que pretén ser també un espai obert per poder compartir amb tots vosaltres imatges, cançons, llibres o senzillament qualsevol reflexió espontània. De mí dir-vos que estic realment content d'iniciar aquesta segona aventura virtual i que espero que aquí hi trobeu un lloc per passar-hi una bona estona. De la mateixa manera us convido a dir-hi la vostra per així fer-lo el més ric possible.
Dit això, comencem.