El Karakia és un d'aquells programes pels quals val la pena tenir televisió a casa. Ens ensenya a entendre la diversitat cultural de les diferents comunitats que conviuen a Catalunya a través de la gastronomia; una idea brillant que aporta una dosi extraordinaria de tolerancia a l'espectador. Si hi afegim un fil conductor, una bona realització, una mica d'història per saber els origens de moltes receptes, i així conèixer els vincles entre aquestes comunitats i la nostra, obtenim una sanfaina molt interessant que ens ajuda a observar la diferència des del coneixement, el respecte, i en conseqüència la tolerancia per les cultures que ens envolten. Aquesta setmana ha tocat Uruguai, i gastronòmicament per proximitat Argentina i Xile.De retruc i per associació d'idees, me n'he enrecordat de l'Alejandro, un amic xileno-català que va treballar amb nosaltres i que fa uns mesos ens va deixar a causa d'una greu malaltia. "Papito" com li deiem, a banda d'una excepcional persona era un gran gastrònom -i cuiner-, enamorat de Catalunya i Barcelona i també algú amb una curiositat superlativa. Això el feia coneixedor de més detalls de la nostra cultura i pais que molts dels que hi hem nascut. Aplaudeixo aquesta capacitat que el feia portador d'una gran saviesa enriquida pel fet d'haver viscut a diversos països. L'Alejandro va ser algú entranyable per nosaltres i malauradament no ens varem poder acomiadar d'ell com ens hagués agradat. Avui, des de l'alegria d'haver-lo conegut i compartit amb ell molt bones estones li volia dedicar aquest petit i merescut homenatge que segur subscriuràn els qui el vàrem conèixer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada