divendres, 26 de setembre del 2008
Elliott Erwitt
dissabte, 20 de setembre del 2008
"Lugares Comunes"
dissabte, 13 de setembre del 2008
Nit de blues a Barcelona
Sovint la manca d'expectatives davant un esdeveniment fa que la sensació de guany sigui majúscula. Em va passar ahir divendres al Festival de Blues de Barcelona davant l'actuació de Txell Sust i August Tharrats trio per una banda, i de JJ Milteau acompanyat de Mr Hurricane Band i Lluis Coloma de l'altra. Txell Sust omple l'escenari amb la seva excepcional veu acompanyada magnificament al piano per August Tharrats, ells van encetar la nit amb solvència per la vessant més jazzística. Després va venir l'actuació de JJ Milteau liderant autoritariament uns músics on destacava el gran Lluís Coloma, que va fer aixecar els assistents que erem còmodament asseguts al Poliesportiu Valldaura. JJ Milteau és una autèntica bèstia escenica que dirigint, cantant i tocant l'harmònica de manera magistral amb un Lluís Coloma, a vegades al piano altres al Hammond, oferint-nos exercicis digitals impossibles, van convertir la nit en quelcom molt especial i sobretot ple de energia, ritme i vitalitat. Igual que sempre som aprenents en la vida, la música és un d'aquells invents que ens vincla molt directament amb aquest rol. Una molt bona proposta fins diumenge a la ciutat de Barcelona, enhorabona als organitzadors.
dijous, 11 de setembre del 2008
Des de Cardiff
Jane Bown
Amb el permís del fotògraf portfolista que regeix aquest molt bon bloc i més que res per seguir la seva línia informativa, m’agradaria escriure quatre ratlles (+foto) per informar-vos que aquest diumenge passat va sortir a l’última pàgina de la revista de diumenge de l’Observer, una foto de Jane Bown, fotògrafa que va treballar per aquest diari d’ençà de 1949. He mirat les fotos d’aquesta dona i m’ha agradat aquesta mescla d’universalisme partint d’una temàtica/motius molt britànics (en algunes fotos, no en totes). Just allò que molts polítics i/o artistes barcelonins i/ o catalans no acaben d’entendre encara respecte al nostre país, és a dir, la possibilitat de ser universal partint senzillament de la catalanitat.
Una pàgina (entre d’altres) on podeu veure algunes fotos d’aquesta artista –pel que sembla molt especialitzada en retrats– és la següent:
http://www.guardian.co.uk/observer/gallery/2007/sep/20/photography?lightbox=1
La foto que adjunto m’ha agradat pel que expressa i també... perquè és en color! (cosa no gaire freqüent). Es veu que és de les primeres que va fer en color per al suplement del diari. La foto es titula Waterloo Station, és de 1965, i mostra una instantània de dos nens que són en aquesta coneguda estació londinenca acomiadant-se de la seva mare i a punt d’agafar el tren que els ha de retornar a l’internat d’on provenen. El moment és dur i les imatges parlen per si soles. Un cop més, doncs, un sentiment universal i del tot identificable, partint d’unes imatges i situacions locals.
També acaba de publicar-se un llibre sobre el treball desconegut d’aquesta fotògrafa: Jane Bown, The Unknown Bown.
(http://www.amazon.co.uk/BownJane/dp/0852650760/ref=sr_1_1?ie=UTF8&s=books&qid=1220806288&sr=1-1)
"La Mani"
Avui dia 11 és la Diada i la plataforma "Sobirania i progrés" convoca la manifestació a les 5 de la tarda per fer saber que en aquest pais encara existim una minoria que volem que Catalunya sigui un estat europeu de ple dret. Després de molts anys d'inactivitat ideològica per desencís amb la classe política catalana, hi aniré. No us penseu, el desencís segueix present però l'expansió de l'autocràcia socialista a Catalunya fa que aquest any vulgui estar-hi. Com m'acaba d'escriure en Jordi Vilaró, "Som molts més dels que els agradaria que fóssim".
PD. Disculpes creatives als Franz Ferdinand (autors del disc "You could have it so much better") i sobretot en qui s'inspiren per crear la portada, una fotocomposició del 1925 del fotògraf rus Alexander Rodchenko (foto mare).
dissabte, 6 de setembre del 2008
Víctima i botxí
Qui no ha estat a un bar o en un altre lloc públic d'ambient hostil, amb sintonia d’informatiu televisiu de fons, i s’ha trobat amb jutjes amateurs de l'escola Charles Bronson. Tenim la mà calenta quan no va amb nosaltres el tema. La justícia popular les té aquestes coses, per això, millor sempre comptar amb l’opinió –en aquest cas veredicte- d’un professional. Precisament avui llegia una entrevista a David Garland a
dijous, 4 de setembre del 2008
Portfolis: Richard Avedon
dilluns, 1 de setembre del 2008
Paco Ibañez
La poesía es un arma cargada de futuro
(Gabriel Celaya - Paco Ibáñez)
Cuando ya nada se espera personalmente exaltante,
más se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmando,
como un pulso que golpea las tinieblas,
que golpea las tinieblas.
Cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades;
las bárbaras, terribles, amorosas crueldades,
amorosas crueldades.
Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos, dar un sí que glorifica.
Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo, estamos tocando el fondo.
Maldigo la poesía concebida como un lujo,
cultural por los neutrales, que lavándose las manos
se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido,
partido hasta mancharse.
Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren.
Y canto respirando. Canto y canto y cantando
más allá de mis penas,
de mis penas personales, me ensancho,
me ensancho.
Quiero daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso, con técnica, que puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España,
a España en sus aceros.
No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.
Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo, estamos tocando el fondo.