divendres, 26 de setembre del 2008

Elliott Erwitt


Potser no coneixeu el nom d'Elliott Erwitt però gairebé asseguro que sí coneixeu alguna de les seves imatges. Fotògraf de la prestigiosa agencia Magnum, en la seva obra hi trobem grans dosis de comicitat i ironia combinat amb una capacitat comunicativa impactant. Dos temes recorrents en la seva obra, a banda dels seus treballs comercials, els nens i els gossos. Especialment el darrer amb unes instantànies irrepetibles, construides gràcies als petits detalls que únicament ell és capaç d'observar. Amant dels dobles sentits, capaç d'enganyar a l'espectador mostrant-li el costat més amagat de cada situació i sorprenent-lo constantment, aquest brillant fotograf -encara en actiu- ens segueix oferint brillants anècdotes del dia a dia en forma d'imatge.

dissabte, 20 de setembre del 2008

"Lugares Comunes"

He vist que feien a la televisió "Lugares comunes" de l'Adolfo Aristarain i no he pogut evitar escriure al bloc alguna referència arran d'aquesta pel·lícula on Federico Luppi i Mercè Sampietro realitzen, al meu entendre, un grandiós treball interpretatiu. Certament enriquidora, detallista i sobretot, una magnífica història d'amor. La vaig veure per primer cop quan la van estrenar fa anys al cinema i sempre l'he tingut present per la seva gran sensibilitat i per mostrar que sempre som a temps d'adquirir nous reptes i de reinventar-nos; també i molt especialment davant les dificultats. Posant al YouTube el nom de la pel·licula m'ha aparegut aquest petit fragment on el professor de literatura, sabent que el prejubilen de la universitat, comparteix importants reflexions amb els seus alumnes. Es aleshores quan comença realment la pel·licula; de com encaren tant ell com la seva dona aquesta nova etapa vital. Es una història de recerca individual explicada a través d'una relació de profund respecte entre dues persones.

dissabte, 13 de setembre del 2008

Nit de blues a Barcelona


Sovint la manca d'expectatives davant un esdeveniment fa que la sensació de guany sigui majúscula. Em va passar ahir divendres al Festival de Blues de Barcelona davant l'actuació de Txell Sust i August Tharrats trio per una banda, i de JJ Milteau acompanyat de Mr Hurricane Band i Lluis Coloma de l'altra. Txell Sust omple l'escenari amb la seva excepcional veu acompanyada magnificament al piano per August Tharrats, ells van encetar la nit amb solvència per la vessant més jazzística. Després va venir l'actuació de JJ Milteau liderant autoritariament uns músics on destacava el gran Lluís Coloma, que va fer aixecar els assistents que erem còmodament asseguts al Poliesportiu Valldaura. JJ Milteau és una autèntica bèstia escenica que dirigint, cantant i tocant l'harmònica de manera magistral amb un Lluís Coloma, a vegades al piano altres al Hammond, oferint-nos exercicis digitals impossibles, van convertir la nit en quelcom molt especial i sobretot ple de energia, ritme i vitalitat. Igual que sempre som aprenents en la vida, la música és un d'aquells invents que ens vincla molt directament amb aquest rol. Una molt bona proposta fins diumenge a la ciutat de Barcelona, enhorabona als organitzadors.

dijous, 11 de setembre del 2008

Des de Cardiff

Aquest document me l'ha enviat el Jordi Vilaró. Hi ha fotògrafs que són espectaculars i fan imatges tan impactants que a primera vista enganxen. Altres en canvi, són molt més subtils i tracten amb molta cura els detalls i l'emocionalitat de la foto. És el cas que ens ocupa, imatges molt senzilles i amb un punt poètic que demanen un pèl d'atenció i calma.


Jane Bown

Amb el permís del fotògraf portfolista que regeix aquest molt bon bloc i més que res per seguir la seva línia informativa, m’agradaria escriure quatre ratlles (+foto) per informar-vos que aquest diumenge passat va sortir a l’última pàgina de la revista de diumenge de l’Observer, una foto de Jane Bown, fotògrafa que va treballar per aquest diari d’ençà de 1949. He mirat les fotos d’aquesta dona i m’ha agradat aquesta mescla d’universalisme partint d’una temàtica/motius molt britànics (en algunes fotos, no en totes). Just allò que molts polítics i/o artistes barcelonins i/ o catalans no acaben d’entendre encara respecte al nostre país, és a dir, la possibilitat de ser universal partint senzillament de la catalanitat.

Una pàgina (entre d’altres) on podeu veure algunes fotos d’aquesta artista –pel que sembla molt especialitzada en retrats– és la següent:

http://www.guardian.co.uk/observer/gallery/2007/sep/20/photography?lightbox=1

La foto que adjunto m’ha agradat pel que expressa i també... perquè és en color! (cosa no gaire freqüent). Es veu que és de les primeres que va fer en color per al suplement del diari. La foto es titula Waterloo Station, és de 1965, i mostra una instantània de dos nens que són en aquesta coneguda estació londinenca acomiadant-se de la seva mare i a punt d’agafar el tren que els ha de retornar a l’internat d’on provenen. El moment és dur i les imatges parlen per si soles. Un cop més, doncs, un sentiment universal i del tot identificable, partint d’unes imatges i situacions locals.

També acaba de publicar-se un llibre sobre el treball desconegut d’aquesta fotògrafa: Jane Bown, The Unknown Bown.

(http://www.amazon.co.uk/BownJane/dp/0852650760/ref=sr_1_1?ie=UTF8&s=books&qid=1220806288&sr=1-1)

"La Mani"

Ahir a la ciutat de Barcelona se celebraven els 25 anys de "Teletortellet" (com diu el Monegal) amb moltíssimes i atractives activitats de caire lúdico-culural a diversos edificis significatius; tot gratuït i ben promocionat. Heus aquí el problema, ple a reventar. No he pogut veure en Roger Mas i m'he pres un magnífic gin-tònic al Bar Raval -un lloc certament acollidor, espaiós i personal- en companyia del meu amic Àlex. Debatrem un altre dia el tema dels concerts gratuïts; avanço que la meva postura és fer pagar una mínima quantitat, únicament per garantir cert respecte al músic i a l'espectador que vol gaudir d'aquella actuació.

Avui dia 11 és la Diada i la plataforma "Sobirania i progrés" convoca la manifestació a les 5 de la tarda per fer saber que en aquest pais encara existim una minoria que volem que Catalunya sigui un estat europeu de ple dret. Després de molts anys d'inactivitat ideològica per desencís amb la classe política catalana, hi aniré. No us penseu, el desencís segueix present però l'expansió de l'autocràcia socialista a Catalunya fa que aquest any vulgui estar-hi. Com m'acaba d'escriure en Jordi Vilaró, "Som molts més dels que els agradaria que fóssim".

PD. Disculpes creatives als Franz Ferdinand (autors del disc "You could have it so much better") i sobretot en qui s'inspiren per crear la portada, una fotocomposició del 1925 del fotògraf rus Alexander Rodchenko (foto mare).

dissabte, 6 de setembre del 2008

Víctima i botxí

Qui no ha estat a un bar o en un altre lloc públic d'ambient hostil, amb sintonia d’informatiu televisiu de fons, i s’ha trobat amb jutjes amateurs de l'escola Charles Bronson. Tenim la mà calenta quan no va amb nosaltres el tema. La justícia popular les té aquestes coses, per això, millor sempre comptar amb l’opinió –en aquest cas veredicte- d’un professional. Precisament avui llegia una entrevista a David Garland a La Vanguardia on parla arran de la seva visió de la justicia, l’estat penal i la societat d’una manera pragmàtica, humana i com un sistema interrelacionat. D'altra banda ahir sortia la notícia a alguns mitjans d’un home que s’havia passat 13 anys a la presó acusat erròniament de violació. El seu delicte va ser patir estrabisme -com l'agressor-, una fatal roda de reconeixement i un sistema judicial indolent. La víctima ha estat el botxí d'un innocent, i no és l’únic; recordem els casos de l'Ahmed Tommouhi ja solventat, el del Comando Dixan -encara per resoldre-, el de l'Eric i l'Exèrcit del Fenix o el del Franki. No soc un paradigma de la tolerancia, l’equanimitat, ni la bondat utòpica –almenys a nivell teòric- però en aquests casos de justícia popular, presons, fiscals, codis penals, estats, ministeris i sentencies em surt la vena egoista i sempre penso que pot arribar el dia que estigui a "l’altre costat". I més avui, que amb un parell de vermuts a l’Espinaler i unes anxoves d’un innocent dissabte d’estiu i amb l’infortuni per company de viatge rodat, n’hi ha prou perquè el totpoderós i just sistema dicti sentència. Aleshores voldrem l’oportunitat o la pressumpció d’innocència que, en ocasions, neguem als altres.

dijous, 4 de setembre del 2008

Portfolis: Richard Avedon

En Joan Cortès, un bon amic i fotògraf, va estar quests dies a Arles a un prestigiós festival fotogràfic anomenat "Rencontres d'Arles". Si bé fa uns dies parlàvem del "Visa Pour l'Image" com el festival del fotoperiodisme per excelència, al d'Arles hi trobarem un espectre molt més ampli de tendències. Reportatges, moda, retrats, suports, grans formats, etc. Vàrem estar parlant i em va destacar per sobre de la resta una sèrie de 24 fotografies del prestigiós Richard Avedon on contraposava un exquisit tractament del color, el domini de la tècnica, el disseny d'alta costura, el glamour i l'atmosfera decadent en un mateix tot. Poques vegades veureu un reportatge de moda d'aquest nivell -tant en la forma com en el fons- , per cert, en el seu dia vetat per les grans marques per considerar que no representava els seus valors. I si hi voleu veure una critica al món de la moda, endavant. Us direcciono a la web oficial de l'autor on podreu gaudir de 6 imatges d'aquesta sèrie (Fashion/1973-2004) i on també podreu gaudir de la seva habilitat amb el retrat, una disciplina que executa magistralment (atenció a Portfolio: In The American West).

dilluns, 1 de setembre del 2008

Paco Ibañez

Ja us vaig parlar ahir de Paco Ibañez i la seva impactant presència a dalt de l'escenari; també perquè no dir-ho, força radical i intolerant en alguns aspectes (fobia la Rock'n roll, als ianquis per exemple) fet que és contradictori amb els principis que postula, però aquest ja seria motiu d'un altre debat. Suposo que a certes edats i sent qui és, pot permetre's el luxe de dir el que li dongui la gana; i em sembla bé. Però anem al tema: aquesta cançó la vaig escoltar al concert de l'altre dia i em va semblar una meravella, per tant, aquí la teniu. El texte és l'adaptació d'una poesia de Gabriel Celaya.

La poesía es un arma cargada de futuro
(Gabriel Celaya - Paco Ibáñez)

Cuando ya nada se espera personalmente exaltante,
más se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmando,
como un pulso que golpea las tinieblas,
que golpea las tinieblas.

Cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades;
las bárbaras, terribles, amorosas crueldades,
amorosas crueldades.

Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos, dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo, estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo,
cultural por los neutrales, que lavándose las manos
se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido,
partido hasta mancharse.

Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren.
Y canto respirando. Canto y canto y cantando
más allá de mis penas,
de mis penas personales, me ensancho,
me ensancho.

Quiero daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso, con técnica, que puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España,
a España en sus aceros.

No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo, estamos tocando el fondo.