Música al taxi

Fa dies que tinc una mica oblidat aquest bloc. Hi retorno encara que probablement la cadencia seguirà sent espaiada.

Avui és el torn per a la música al Portfolis. Llegireu poc i escoltareu molt bona música de molt bons grups en enregistraments realitzats, a on? Doncs dins un taxi; efectivament és així. El més sorprenent és observar la categoria dels grups que han col·laborat en aquesta fantàstica iniciativa que es dóna a conèixer a través de la web http://www.blackcabsessions.com/. Impressionanat Micah P. Hinson, per cert, demostrant que no calen masses coses per fer música; quatre acords i una excepcional veu, "res més".

Doneu-hi una ullada a veure què us sembla.

Metàfores

Sempre que utilitzo la paraula "metàfora" no puc evitar recordar la magnífica pel·lícula "Il postino" amb uns estelars Philip Noiret, Massimo Troisi (va morir tot just acabar el rodatge) i Maria Grazia Cuccinotta. Amb el temps el carter (Troisi) i Neruda (Noiret) aniràn establint una relació d'amistat que esdevé més intensa a l'interessar-se el carter per la poesia. Explicant-li Neruda la utilització de les metàfores, Mario (el carter) li pregunta amb cara de sorpresa "¿Metafore?". I a mí se'm va quedar aquesta expressió fins avui que encara la repeteixo en un "patillero" accent italià quan no entenc el que m'estàn dient. Seguint amb les metàfores llegia feia dies al diari unes declaracions de Kevin Spacey arran d'un consell que li va donar el seu amic Jack Lemon; "Si has tingut la fortuna suficient per elevar el teu somni, estàs obligat a dedicar part del teu temps a enviar l'ascensor de tornada cap avall". Ben guapo tenir referencies. Doncs això, avui va de metàfores.

Christian Poveda. "Maras".

Hi ha vegades que el sentit visual inclou els altres i traspassa les limitacions de cada un d'ells. A vegades és certa la dita "una imatge val més que mil paraules" tot i que sempre m'ha semblat "patillera" (una paraula llegida no deixa de ser una imatge també) perquè a través de les paraules ens emocionem igual que amb una imatge o una melodia. El que passa és que hi ha excelents fotògrafs que amb una seqüència de 25 imatges són capaços de reflexar quirúrgicament la realitat quotidiana de molta gent. Es el cas de Christian Poveda i el magnífic reportatge arran de les "Maras" que vaig veure exposat al darrer Visa i que es pot observar en aquest enllaç. En l'essència de tot ésser està el desenvolupament social; el grup és suport, comprensió, afecte, protecció i companyia. Però si tanquem massa el cercle, hi afegim desesperació, fracàs, odi, ressentiment, pobresa social i econòmica; el meu suposat "benestar" esdevindrà supervivència i anirà directament vinculat a la destrucció dels qui estàn a l'altra bandol.

Tècnicament el resultat de la tasca és impecable. Imatges d'una força impressionant i tractades amb una gran bellesa formal. Christian Poveda té molt clar el que ens vol dir i com fer-ho. No hi han concessions a la galeria ni viscera que produeixi efectes tan impactants com estèrils en l'espectador, "únicament" honestetat visual de qui ha tastat d'aprop el conflicte.

http://idisk.mac.com/christianpoveda/Public/LaVidaLoca/index.html
http://www.nuestramirada.org/profiles/blog/list?user=y0j49ax4hrhm
http://www.lafemme-endormie.com/vidaloca/es/vida_locaES.html

Elliott Murphy al Barnasants

Diumenge a les 7 de la tarda apareixia Elliott Murphy a l'escenari del Teatre Joventut dins el festival Barnasants (el nom del barri és una anècdota i el nom de "Barna" és d'allò més xava) al que proposo un canvi de nom. Elliott Murphy és un d'aquells mig desconeguts -almenys pel gran públic- històrics del rock que amb 29 discos editats a les seves esquenes segueix gaudint del directe com un nen petit. El concert de dues hores i mitja, la predisposició, la humiltat, l'actitut i la terrible energia que despren el seu directe va fer aixecar als assistents durant bona part del concert que ens va regalar. Al seu costat únicament la guitarra d'Olivier Duran, i ambdós convidant-nos a tancar els ulls i imaginar-nos que hi havia una banda tocant, i en ocasions dubtant si eren cordes o vents. El cas és que recordaré aquest concert durant molt temps per la qualitat musical i per l'actitut del protagonista que amb excelent prediposició va atendre les petitcions dels fans incondicionals de primera filera i després es deixava veure al hall del teatre signant autògrafs i parlant amb qui se li acostava. Un dels grans sap valorar el seu públic (clients al capdavall) i aquest fet és notícia. Si us agrada el rock & roll i Elliott Murphy passa a prop de casa vostra, no ho dubteu ni un instant; emoció garantida.