Del Karakia al "coso".

El Karakia és un d'aquells programes pels quals val la pena tenir televisió a casa. Ens ensenya a entendre la diversitat cultural de les diferents comunitats que conviuen a Catalunya a través de la gastronomia; una idea brillant que aporta una dosi extraordinaria de tolerancia a l'espectador. Si hi afegim un fil conductor, una bona realització, una mica d'història per saber els origens de moltes receptes, i així conèixer els vincles entre aquestes comunitats i la nostra, obtenim una sanfaina molt interessant que ens ajuda a observar la diferència des del coneixement, el respecte, i en conseqüència la tolerancia per les cultures que ens envolten. Aquesta setmana ha tocat Uruguai, i gastronòmicament per proximitat Argentina i Xile.

De retruc i per associació d'idees, me n'he enrecordat de l'Alejandro, un amic xileno-català que va treballar amb nosaltres i que fa uns mesos ens va deixar a causa d'una greu malaltia. "Papito" com li deiem, a banda d'una excepcional persona era un gran gastrònom -i cuiner-, enamorat de Catalunya i Barcelona i també algú amb una curiositat superlativa. Això el feia coneixedor de més detalls de la nostra cultura i pais que molts dels que hi hem nascut. Aplaudeixo aquesta capacitat que el feia portador d'una gran saviesa enriquida pel fet d'haver viscut a diversos països. L'Alejandro va ser algú entranyable per nosaltres i malauradament no ens varem poder acomiadar d'ell com ens hagués agradat. Avui, des de l'alegria d'haver-lo conegut i compartit amb ell molt bones estones li volia dedicar aquest petit i merescut homenatge que segur subscriuràn els qui el vàrem conèixer.

"As I was dying"

Els grans fotògrafs saben extreure de situacions dramàtiques una essència que va més enllà dels mateixos elements que les composen. Igual que una poesia supera les paraules per evocació dels sentits diversos que cada un de nosaltres construim, a la fotografia li passa el mateix. Paolo Pellegrin (Magnum) és un excepcional reporter italià que sap fer funcionar les seves fotos per separat del seu contingut, conformant amb els seus tons negres pujats una atmosfera poètica impactant. L'any passat es va publicar el llibre "As I was dying" (Lunwerg), un recull de l'obra d'aquest fotògraf que ens mostra el patiment de l'ésser humà davant la pèrdua en zones de conflicte on la vida té un valor proper a zero. El títol no és gens engrescador, ho sé, però les fotografies són tècnica i estilisticament abassegadores, a banda del fet documental que ens permetrà reflexionar arran de la realitat de molts paisos no tan afortunats com el nostre (aquí trobareu sis imatges amb extens peu de foto). Podem entrar a debatre la utilitat o la ètica del fotoperiodisme però mentre hi hagin fotògrafs com Paolo Pellegrin, ja sigui a nivell de consciència social o de bellesa formal l'aprenentatge i enriquiment personals estàn assegurats.

El sexe del cervell

Tots naixem amb unes preferències o altres, a partir d'aquí el medi s'encarregarà de pulir, potenciar o tallar els nostres talents. Vull compartir amb vosaltres aquesta apassionant entrevista a Francisco J. Rubia que des d'una vessant científica i amb tot el coneixement de causa que dona una vida dedicada a estudiar el cervell humà, ens ho baixa a la superficie perque cadascú pugui veure reflexat en sí mateix les diferències entre els cervells masculins i femenins. Aquesta, al capdavall, és l'essencia d'un bon comunicador. En aquesta diferència rau la riquesa de les relacions entre homes i dones, encara que a vegades ho posem en paraules poc motivadores com "les dones són complicades" o "els tios són simples"; i per molt iguals que volguem ser, com diu el Fco J. Rubia "no som tan lliures com creiem". Venim d'on venim i en definitiva els instints evolucionats fins els nostres dies tenen un cert pes. També és veritat que la capacitat d'aprenentatge és innata en l'esser humà i que gran part del que som és elecció propia; si hem caminat en una direcció de la que no n'estem del tot satisfets, ho podem fer en una altra en la que ens sentim més còmodes i lliures; sobretot si som capaços d'anar alla on ens marquin les nostres habilitats - que tindrà molt a veure amb les coses que més ens agraden-.

I per relativitzar la ciència, un contrapunt: "el cervell masculí conté més facilitats pel joc dels escacs però la meva filla m'ha guanyat sempre que hem jugat".

La gestió del temps

"No tinc temps per res!", "Em falten hores per tot.", "Un cafè? Espera, consulto l'agenda.", "Necessito temps per mí.", "He anat de bòlit tot el dia!", "Que llarg se m'ha fet!", "Ara no és un bon un moment.", "Les 9, ui, que tard!", "Abans de les 10h, sí o sí.", "Limitació 80 km/h.", "Centre comercial a 8 minuts.", "Vinga, afanya't que fem tard!", "Quan endarrerim l'hora?".

La importancia de la gestió del temps i la importancia de les nostres sensacions en diferenciar el temps real i el de percepció; això és el que Stefan Klein arran de l'entrevista que us enllaço ens convida a reflexionar. Però seria un error quedar-nos en aquest aspecte exclusivament perquè a través d'aquest fil conductor aprofita per endinsar-se en aspectes més intangibles i interpretatius de la realitat.
Afirmacions (allò que realment és) i interpretacions (fruit de la nostra propia collita), tot un univers amb el que cada dia anem pel món i que influeix en nosaltres i en la manera que els altres ens perceben.

"La felicitat és l'instant, la satisfacció el balanç"
Stefan Klein.

Joan Cortès al Jazzèbre

Davant qui escric reconec no tenir una visió objectiva. Joan Cortès és amic meu; vàrem estudiar junts fotografia i sempre s'ha destacat per la meticulositat i cura dels seus treballs. Contrariament a mí el laboratori clàssic -sí, abans ens pasàvem a les fosques hores i hores entre liquids, revelador, atur, fixador i ampliadores- li agradava força, aquest fet unit a la seva capacitat d'obtenir bones imatges feia que els resultats fóssin tècnicament impecables. Avui en dia és un reconegut fotògraf especialitzat en jazz, col·labora amb la revista Jaç, ha fet diverses exposicions per Catalunya i ilustrat llibres i discos del gènere d'importants músics. Fa pocs mesos van succeïr en la seva trajectoria com a fotògraf dues grans notícies, la primera és que forma part del programa oficial dins el festival Jazzèbre de Perpinyà i la segona que per primera vegada és amb imatges en color; els sistemes digitals fan meravelles en condicions lumíniques extremes, handicap històric als concerts on preferències de músics, programadors i fotògrafs no sempre van unides. Les seves imatges ens situen directament en l'espai escènic, on visualment podem accedir a sentir la música perquè sap esperar el moment precís quan el músic fa l'expressió clau, fent que la fotografia adquireixi tot el seu valor i força. Àgil i pacient, claus del seu èxit. Hi han molts minuts de concert i de positivat (ara de tècnica digital) darrera cada una de les excepcionals imatges que podreu observar.

Fins el 26 d'octubre Joan Cortès és a Perpinyà dins del Festival Jazzebre i per als mandrosos, a la revista Jaç o d'aquí ben poc temps en una exposició per Catalunya on podreu gaudir del seu bon fer.

Us faig el dia complert; quan aneu a Perpinyà i si teniu 30€ per dinar, restaurant l'August' Inn on Eric Planes, sol als comanaments d'aquesta petita nau, us farà gaudir de la seva excepcional cuina d'autor; això sí, aneu-hi molt d'hora.

"War photographer"

Robert Capa deia "Si les teves fotos no són prou bones, és que no t'has apropat suficient"; amb aquest missatge de fons avui ens aproximem a la figura de James Nachtwey, un dels més prestigiosos fotògrafs de guerra, a través d'una pel·licula/documental anomenada "War Photographer" del director Christian Frei (es troba per internet). Aquí podem veure com treballa un fotògraf de guerra, amb quines situacions es troba, com reacciona i quin paper juga davant cada una d'elles, com gestiona el dolor -propi i dels altres-, el respecte màxim per les persones i la convicció ferma del valor de les imatges. Sobrepassar els límits una i altra vegada? Aquesta és la qüestió de fons, i Nachtwey sempre està enmig de tot arreu, especialment quan les situacions són de cos a cos. Com diu un dels seus col·legues, reflexionant arran dels fotògrafs novells i els molt experts, els primers s'arrisquen per inconsciència, els segons perque és creuen a prova de bales; Nachtwey pertany a aquest segon grup, només heu de veure les seves imatges, moltes d'elles segur que no les oblidareu mai.

Barça - At. Madrid

Els Barça - At. Madrid solen ser partits espectaculars; així li vaig dir el divendres a un amic meu "colchonero" (una mica del Barça també) poc inciat en aquest esport. El d'ahir però mereix menció especial amb un Barça pletòric de joc, actitut, tensió i gràcies a això, de circumstàncies favorables. Va acabar el partit 6-1 però podria haver estat escandalòs si de les 6 ocasions clares restants n'haguéssim ficat 3. El millor a part d'això, l'actitut de l'equip amb el 3-1 que no va abaixar el pistó, va seguir concentrat i buscant el gol com a millor eina defensiva. Absolutament marcià el Messi humiliant a qui se li posava la davant -o se'l tira a terra o estàs venut- amb moltes jugades però especialment dues individuals de pitet que no van acabar a la xarxa; no hi ha ningú al món més desequilibrant que ell en l'u contra u (comparació amb Agüero? Per favor, siguem seriosos). L'altre fantàstic és el Xavi, lider absolut i assumint plenament aquest rol en adonar-se que S. Busquets ho passava malament tocant pilota. Impossible que en perdi cap i que doni una passada errònia; el seu moment de forma el fa ser avui dia el millor mig del món. I també vull destacar un efectiu i incansable Gudjohnsen, un jugador d'equip que sempre ha mantingut una actitut exemplar, maltractat per la graderia per no definir al davant -quan mai ha estat davanter nat- i que d'estar descartat està adquirint un paper protagonista en aquest Barça. Ahir em va recordar al Baquero del Dream Team, un pulmó al mig del camp recuperant pilotes, assistint de primeres als seus companys, oferint-se a les ajudes i marcant; un gran treball. Vindràn ombres i partits que perdrem, però el partit d'ahir va dedicat als socis que volen cremar les naus -i amb elles el Guardiola- i que s'erigeixen en salvadors a base de crítica recalcitrant i marxant al minut 70 del camp. Molts dels meus amics saben la meva confiança en l'actitut, i el Barça de Guardiola en aquest aspecte és exemplar. El Pep és molt intel·ligent, ahir mateix en el postpartit va integrar en la merescuda victoria l'actitut del públic i la importancia d'un estadi ple, un detall d'intel·ligencia, característica que sempre l'ha definit.

Tècniques de motivació japoneses

Com tots sabeu son èpoques de vaques magres, encara que a alguns els hi costi admetre-ho. Per aquest motiu i per ajudar als comercials a adquirir noves eines per fer millor la seva feina us penjo un divertit video arran de les suposades metodologies japoneses de motivació. Potser milllor no donar idees als caps perquè si veuen que funcionen coses com aquesta ens tornarem tots lelos -jo també soc comercial-. De fet probablement coses similars no tant exagerades s'estiguin aplicant en algunes organitzacions -el món de les vendes és sumament agressiu-; a jutjar per les reaccions del personal el mètode és infalible. Es un video amb molta mala llet i que pot ser perfectament extrapolable a altres situacions en les que ens haguem trobat absolutament desubicats.