La forma poètica és, en el fons, un punt de fuga.

SOCIETAT ANÒNIMA

Josep M. Guinaliu, Barcelona.

Restaurant Arturo

M'estreno al bloc en termes gastronòmics amb un dels restaurants en els que m'hi sento millor, l'Arturo, situat al c/Sagunt 104 del barri de Sants de Barcelona. Un lloc amb una particularitat, molts dels qui hi he portat han acabat esdevenint millor clients que jo mateix, fins al punt d'avui en dia haver d'identificar-me com el "cosí de..." per poder ser reconegut per telèfon. I què hi trobem a banda de bon menjar, doncs un professional, personal i acollidor servei liderat pel Carlos i l'Anna que us faràn sentir com a casa. Igualment bon tracte per assaborir al plat ja que el producte -de primera qualitat- es respecta amb una justa i acurada manufactura (veure l'Arturo a la planxa és un espectacle si us agrada la cuina). D'obligat tast per quan hi aneu els sigrons amb xipironets de platja i el fesols amb ceba i anxoves; de primer els ous esclatats amb patata i ceps (de textura miraculosa), les carxofes amb virutes de pernil i si us agrada la closca, navalles, tallarines o gambes a la planxa. De segon uns esplèndids peixos, com la cua de rap o el tronc de lluç a l'all cremat, els calamarcets a la planxa o el bacallà a la llauna. Si sou més carnívors, la mateixa recepta, carn de primera molt ben tractada, entrecot de bou, vedella o costelles de cabrit a la brasa. El preu se situa als voltants dels 30-35€ per cap però us puc assegurar que els pagareu encantats i amb la satisfacció d'haver estat en un lloc agradable i gens pretenciós. Us enllaço aquí (pag 1 - pag 2) una critica publicada a La Vanguardia l'octubre del 2007. L'Arturo és un d'aquests restaurants a Barcelona on es respira autenticitat pels quatre costats, tot un detall en una ciutat com la nostra cada dia més uniformitzada pels paràmetres del disseny.

I per acabar -o començar- la nit, al costat teniu el Honky Tonk, una antiga fusteria situada al c/Finlàndia amb Pl. de Sants on podreu gaudir d'un gin tonic o una cervesa tot escoltant blues dels grans mestres.

"Playing for change"

Amb aquest suggerent títol i a colació de l'efecte Obama que ha revaloritzat la paraula "canvi", en un món cada dia més marcat per la rutina i la repetició, finalment sembla que una cultura diferent és possible en tant que siguem capaços de potenciar el nostre enginy i creativitat. "Playing for change" és un projecte solidari multimedia que pretèn establir noves maneres d'entendre el món a través de diverses interpretacions musicals fetes per músics del carrer. El meu poc coneixement de l'anglès ha fet que no hagi pogut interpretar gaires coses més de la seva web. En tot cas el que si tenim per gaudir és un magnífica versió de l'"Stand by me" de Ben King feta per musics de carrer d'arreu del món que és una meravella. Potser a nivell polític i formal les persones no tenim dret per decidir el món en el que volem viure (les eleccions són la nostra aspirina per creure'ns lliures) però a nivell de consciència, de moral, de sentiment, de ètica i sobretot pel millor dels sentits de la vida, el sentit comú, hi han iniciatives que ens posen una mica més en sintonia amb la resta del que passa al planeta. La diferència cultural vista a través de la diferència musical, el resultat de la suma és tot allò que m'uneix a qualsevol ciutadà del món.

Playing For Change: Song Around the World | Stand By Me from Concord Music Group on Vimeo.

Resiliència

Fa uns dies un amic (Damàs) em passava aquesta entrevista amb Anna Forés. Nou concepte, la "resiliència", paraula que vé del llatí i fa referència a la capacitat que tenen els metalls per tornar al seu estat original després de sotmetre's a una determinada pressió. Si apliquem aquesta màxima a les persones, us podreu imaginar per on aniràn els trets. En la gestió de les situacions adverses, l'acceptació i la capacitat de cadascú de decidir els factors, creences o interpretacions que viatgen amb nosaltres és sumament important. Si ens responsabilitzem d'allò que ens passa, un cop superat el tsunami, en sortirem enfortits personalment.

World Press Photo 08

Fa dies parlàvem de la intensa activitat en el nombre de propostes fotogràfiques a Barcelona aquest mes. Avui és torn pel World Press Photo, uns premis que atorga un jurat internacional a les millors fotografies publicades en mitjans de comunicació al llarg de l'any. Es una selecció que inclou el millor del millor i que estàn dividides en 11 categories. S'exposa arreu del món i Barcelona n'es des de fa quatre anys un dels destins obligatoris. Com a espectador m'agrada més el format en el qual es presenta al Visa pour l'Image de Perpinyà perquè aquí he vist que algunes de les fotos eren excessivament petites i tant per l'aglomeració de gent com per la il·luminació un pèl angoixant. Parlant d'imatges, destacar-ne una d'esports certament esgarrifosa (observar la primera reacció de la gent al mirar-la és en sí mateix un espectacle) i un primeríssim primer pla del Vladimir Putin que glaça el cor, a banda de espectaculars i dures instantànies de conflictes bèlics diversos. Molt variat, entretingut, reflexiu i fàcil de mirar, així és el gran aparador visual del World Press Photo, al CCCB (c/Montalegre 5) fins al 14 de desembre. Aconsellable anar-hi de dia i després compartir impresions tot fent un vermut per qualsevol terrassa del Raval; flagelar-nos per les injustícies mundials tampoc servirà de res, així que nosaltres que podem, a gaudir tot el que ens deixin i més.

Joan Cortès ataca de nou

Per segona o tercera vegada cito al fotògraf Joan Cortès en aquest bloc. No és que sigui un tipus mediàtic sinó que és amic, a part d'un magnífic fotògraf especialitzat en espectacles de música, jazz i flamenc sobretot. La raó de la cita, dijous 11 de novembre a les 20:30h exposició "f_cgb" al Restaurant/llibreria Anònims (c/Ricomà 57 - Granollers) de fotografies en blanc i negre tirades i positivades segons els canons tradicionals. Es a dir, carret B/N d'alta sensibilitat que dóna al fer l'ampliació sobre el paper baritat un gra molt característic -en ocasions molest si la mesura o foco no són les correctes-, positivat manual, negatiu, ampliadora (temps d'exposició), revelador, atur, fixador, aclarat i virat (aquest últim pas opcional). Es a dir, una feinada de por que es fa a les fosques al laboratori i que el Joan, per un d'aquests atzars extranys de la vida, sempre li havia agradat. Jo m'avorria sobiranament i em fotia nerviós fer proves i proves en aquell lloc fosc amb lum vermella, ell fins i tot hi va dedicar un any extra al tema; sense comentaris. El cas és que tècnicament podrem observar fotos fantàstiques i plenes d'intensitat perquè no en và treballa per revistes especialitzades i és un fixe dins el circuit musical; i per si no en teniu prou amb les imatges, el mateix dia a les 21:00h hi haurà un concert a càrrec de Sònia Sánchez (ball flamenc) i Paco Garfia (guitarra) mentre preneu una cervesa a un lloc acollidor i compromès amb el desenvolupament i promoció de la cultura. Hi esteu convidats.

Philip Blenkinsop

Pels ull sensibles i les ànimes poc avesades a veure fotografies situades en contexte de guerra aviso que algunes de les que podreu veure en aquest link són certament impactants i violentes. Philip Blenkinsop és un dels millors fotògrafs de l'actualitat perquè ens mostra les situacions sense filtres de cap mena ni artificis. Però també va més enllà i en ocasions sap extreure la bellesa formal on qualsevol de nosaltres només hi veuria la cara més absurda de la destrucció. Es aquí on la fotografia adquireix el valor d'art i on els fotògrafs es fan grans, perquè sota l'escusa lícita i necessària de mostrar-nos el món en el qual vivim també hi ha l'essencia de qui ens filtra l'escena amb el seu objectiu; i és en aquests detalls on resideix l'autèntica força perquè al capdavall serà el que recordarem i identificarem en un futur. El simple fet d'estar allà ja és suficient però com ell n'hi han molts que passen desapercebuts -en el millor dels casos- i que fins i tot voldrien veure morir algú per captar la instantània que els faci coneguts als ulls del món, fatal paradoxa. Aquest no és l'objectiu que mou als bons; Philip Blenkinsop en aquest "Extreme Asia" més que mai ens demostra l'essencia del discurs de Cartier-Bresson quan evitava els peus de foto. Deixem que la fotografia respiri i ens faci millors persones.

"They are not pretty pictures. In fact some are heartbreaking."